Gawain II: El bosc de Rouralt

per Demian

-II-

El bosc de Rouralt

Feia una bona estona que el monjo Gawain i el dimonió verd havien deixat enrere el monestir, endinsant-se en el bosc de Rouralt. Encara era de nit i la temperatura havia baixat un o dos graus menys. En Gawain es cenyí la caputxa de l'hàbit, mentre caminava mort de fred amb el petit dimoni sobre el farcell. Estava una mica espantat, tot i que intentava dissimular-ho murmurant una oració a Sant Cristòfol. Ell mai s'havia allunyat tant del convent i el bosc que els rodetjava, fosc i silenciós, no ajudava gens a dissipar les seves pors.

Durant la seva estança al monestir, en Gawain havia portat una vida d'oració, estudi i contemplació. Havia llegit i copiat centenars de manuscrits. La gran majoria, tractats de teologia i missals, tot i que també n'hi havia d'altres que versaven sobre la posició de les estrelles i les constel·lacions i sobre les malalties del cos i el correcte ús de les plantes per posar-hi remei. En Gawain sabia tot el que s'havia de saber envers la fe i la bona conducta cristiana, i una mica envers l'astronomia, la medicina i la botànica. No obstant, quan es veié sol allà fora, se'n adonà que no sabia res realment i que havia viscut tota la seva vida dins una bombolla de contemplació. És a dir, no és el mateix llegir sobre la similitud del celiandre i la cicuta, que haver d'identificar les plantes correctament a la mateixa natura, on l'error pot suposar la mort d'un amic o d'un mateix. Tampoc és el mateix escoltar a l'abat parlar sobre el coratge i la fe que Jesucrist havia mostrat al Gòlgota, que haver de ser valent i piatós un mateix en l'adversitat. I definitivament, no és el mateix llegir envers les entitats malignes, que haver de caminar per un bosc fosc i tenebrós amb un dimoni al farcell. Però en Gawain no tenia cap més remei: només podia seguir avançant per allunyar-se tant com pogués del convent, on feia unes poques hores havia presenciat la seva mort a mans dels seus germans i l'abat. La imatge del fals Gawain, blau i escanyat, se'l menjava per dins i s'estava esforçant molt per no esclatar a plorar, doncs es sentia un desgraciat. Traït i perdut; trist i espantat…la presència del dimonió no l'ajudava gens a tranquil·litzar-se. Si bé aquell ésser infernal l'havia lliurat de la mort, era ben sabut per tots els teòlegs, erudits i bruixots del món, que els dimonis no fan pas regals. Segons les lleis de la natura, del cel, la terra i l'infern; tota ofrena és sempre un intercanvi (en el què l'humà sempre surt perdent).

En Gawain volia respostes. Però després de fugir del monestir, tot i haver tractat d'interrogar el dimonió, l'únic que li havia tret eren estúpides cançons. Per què el dimonió l'havia salvat? Per què continuava al seu costat? Què esperava que en Gawain li donés a canvi? El pobre monjo s'esperava el pitjor. Segurament, aquell maleït dimoni desitjava el que tots els éssers de l'inframón desitgen: l' ànima humana. No obstant, d'ençà abandonaren el convent, aquell ésser del subsòl s'havia limitat a tararejar cançonetes, tot ignorant-lo a ell i els seus interrogants. En un moment donat, fingint fermesa, en Gawain manà callar el dimonió; necessitava pensar amb claredat i la veu estrident del dimonió l'atabalava. El dimonió callà de seguida, sorprès de la fermesa en què el monjo li havia exigit silenci i així romagué al llarg d'un bon tram.

En Gawain seguia caminant. Per la posició de Polaris, que es trobava a la seva esquena, anava per bon camí. La intenció d'en Gawain era anar al sud, en direcció al castell del seu pare. Era l'únic lloc que se li havia acudit en saber que havia d'abandonar el convent, tot i que no n' estava gaire segur de ser-hi benvingut. Després de tants anys, era pràcticament impossible que el reconeguéssin pel que, tot i portar l'anell del seu pare, no les tenia totes amb què li obrissin les portes del castell. No obstant, havia d'intentar-ho: no havia cap altre lloc al món al que pogués tornar, doncs a part del monestir, el castell del seu pare era l'únic lloc que, en algún moment, havia pogut considerar casa seva. El castell no quedava a més de tres o quatre dies a peu i de camí només havia un poblet, anomenat Ventdefar, que pel què recordava en Gawain, es podia rodetjar sense perdre gaire temps. Segurament, pensà, la notícia d'un monjo fugat i practicant de màgia negra no tardaria en estendre's per tota la regió. El millor, considerà, era evitar els camins i els nuclis de població, per petits o poc concorreguts que fossin. D'aquesta manera, tardaria una mica més de tres o quatre dies en arribar al castell però, definitivament, era l'opció més segura. Ja havia presenciat el seu escanyament i, per res del món, volia patir-lo.

— Ey! Monget! Què saps pas cap on anam? — digué el dimonió de sobte, trencant el silenci — o senzillament avances espantat, com un pollastre al què li acaben de tallar el cap?

— Jo sé on vaig però no sé pas on vas tu — contestà en Gawain — Per què vens amb mí si no vols contestar les meves preguntes i ni tan sols obris la boca si no és per bramar cançons o foter-te'n de mi? Fot el camp d'aquí i vés a empipar a qualque altre desgraciat.

— Com goses parlar-me així? — respongué el dimonió fent-se l'ofès — A mi! El teu benefactor i salvador! Ja m'havien advertit que els humans sou unes criatures d'allò més ingrates però jo pensava que un home sant com tu seria més humil. Ni tan sols m'has donat les gràcies per salvar-te la vida!

— Clar, perquè segur que m'has salvat per caritat i no pas per treure'n algún profit! — bramà en Gawain — Respon a les meves preguntes o deixem en pau!

— D'acord, d'acord — digué el dimonió fent una rialleta — Al final em cauràs bé i tot, monget, pregunta el què vulguis!

— Primer de tot: què ets, ets un dimoni? — preguntà en Gawain sense estar segur de si volia saber-ne la resposta — .

— Bé, tècnicament sóc un draugur - respongué el dimonió - que és quelcom el que els humans enteneu per dimoni però no vinc de l'infern i tampoc estic aquí per temptar-te o emportar-me'n la teva ànima. No obstant, si tractés d'explicar-t'ho bé, senzillament no ho entendries. Així que si em vols considerar un dimoni, endavant!

— D'acord — bufà en Gawain — Tens nom?

— Es clar, que en tinc! — digué posant-se a l'espatlla del monjo— però la teva llengua seria incapaç de pronunciar-lo. Em pots dir Asfodel, doncs així es com em coneixen els de la teva raça.

— Doncs, diguem Asfodel, sisplau; què hi fas aquí? Per què m'has salvat de la trampa que m'havien parat els meus… — en Gawain es frenà — els monjos?

— Molt fàcil, estimat company: he protegit la meva inversió — contestà el dimonió fent petar la llengua— No anava a deixar que quatre esparracats et penjassin d'un xiprer després d'haver-te lliurat de la pesta!

En Gawain mirà al dimonió de reüll, inquisitiu:

— Vas ser tu qui em va curar de la pesta? Per què?

— Doncs per què m'avorria, noi, què vols que et digui? Feia molt de temps que no feia un pacte amb un humà i ja n'estava tip de gratar-me els coions!

— Jo no he fet cap pacte amb tu — contestà en Gawain, inquiet — Ni tan sols sabia de la teva existència fins fa unes hores. Al monestir vaig llegir alguns grimoris que parlàven sobre aquests tipus de pactes i jo en cap moment t'he oferit la meva ànima, requisit fonamental per què es portin a terme.
— En primer lloc, tècnicament, sí que em vas oferir la teva ànima (mentre deliraves per la febre i el dolor). I en segon lloc: tranquilitza't, company, ja t'he dit que jo no vull pas la teva ànima! Això de l'esperit no es més que una fantasia humana, un trampe-l'oleil sense cap valor pels de la meva espècie. El que jo vull és molt més senzill — continuà el dimonió— i material.

— Estàs tractant d'enganyar-me — contestà el monjo alhora que es treia el dimonió de l'espatlla d'una mamballeta — Et repeteixo que jo no he firmat cap contracte amb tu i si en algún moment et vaig oferir res, fou aquest oferiment un deliri febril, com tu mateix has dit. Cap jutge, terrenal o infernal, em pot declarar deutor.

— Que n'ets de desagrait— digué n'Asfodel apareixent-se un altre cop a l'espatlla d'en Gawain— T'he salvat de la pesta i de morir penjat. Per què em tractes d'estafador?

— Per què tots els dimonis ho sou — es limità a respondre en Gawain —

El dimonió bufà:

— Cada cop el mateix...Mira noi, si fos per mi t'explicaria, amb tots els ets i els uts, els mecanismes d'un pacte entre un humà i un draugur, però segurament estariem com gat i gos un dia sencer. La qüestió, i això t'ho dic per què em caus bé, es que tu no et pots permetre que això passi. No ho deien els teus grimoris que el deutor ha de complir la seva part abans no passi un dia? Si no és així, el pacte es dona per invàlid i qualsevol cosa que s'hagi fet, senzillament es desfà.

En Gawain entengué de seguida el què el dimonió suggeria.

— Vols dir que si no complesc amb el nostre suposat pacte tornaré a patir la pesta?— xiuxiuejà el monjo —.

La perspectiva de tornar a enmalaltir li provocà un calfred arreu del cos. Estava bastant segur de que n'Asfodel, dimoni o draugur, l'estava enganyant però no tenia gaire clar si valia la pena comprovar-ho. Només de pensar en el dolor, la febre i les bubes un calfred li pujava per l'esquena.

— I què és el que vaig accedir a donar-te doncs, si no és la meva ànima? Què he de fer per complir la meva part?— preguntà en Gawain, ja derrotat.

— No res! Senzillament, m'has de donar una mica de la teva sang tres cops al dia. Fins el día en que et moris, és clar — apuntà el dimonió, furgant-se les dents amb una ungla negra i afilada —.

— Una mica de sang? Això és tot? I després què? Què serà de la meva ànima quan mori? —preguntà en Gawain

— Llavors ja serà cosa teva. Ja t'he dit que no vull pas la teva ànima.

— Per què ho fas tot això? — digué en Gawain mirant-lo de reüll— Tant valuosa es la sang humana pels dimonis?

— Draugur — el corregí n'Asfodel — I si. La sang humana és deliciosa per a nosaltres. A més — continuà — ja t'he dit que m'avorria. Els de la meva raça no necessitam masses raons per fer el que feim.

— Si es així per què no prens la meva sang a la força i au?— preguntà en Gawain—.

— No has sentit mai que el que es dóna voluntàriament val més que el que es prèn per la força?

— No, mai. I em sembla una ximpleria.

— Doncs es una dita draugur i jo me la prenc ben seriosament — contestà el dimonió, ofès— No soc pas un lladre!

— D'acord, d'acord. Així que només vols una mica de la meva sang tres cops al dia, eh? I tot això ho fas per que t'avorries, no? I ja està, això és tot? — continuà en Gawain — Au va, no em prenguis per ruc!

— Ruc no ho sé, però tossut una estona! T'assegur que això és tot, estimat company — digué el dimonió mirant-se l'ungla amb la que es furgava els ullals —. T'assegur que això es tot.

— Per què em vas triar a mi doncs i no a un rei o un comte? La seva sang deu ser més deliciosa i segur que et divertiries més anant a les seves nobles espatlles, no creus? Fins fa unes hores no era més que un monjo; la meva vida es basava en llegir, copiar i resar.

— Je! Ja sé per on vas, monget. Com us agrada als humans sentir-vos únics i especials! — respongué el dimonió amb una rialleta — No tenia (ni tenc) cap raó en particular per escollir-te. Va ser quasi com llançar un dau. Però diguem...que les teves espatlles em van semblar prou comòdes.

— I ara què? — preguntà en Gawain— Romandràs assegut a la meva espatlla cantussejant fins que em mori?

— Just a la fusta, estimat company, just a la fusta!

N'Asfodel es posà a cantar un altre cop, assegut sobre l'espatlla del monjo que seguia caminant. Així van estar un bon tram, un caminant i l'altre cantant, mentre s'endinsaven pel bosc de Rouralt, fosc i tenebrós, enmig d'una nit gèlida d'hivern, sense estrelles ni Lluna que il•luminàssin el seu camí. No obstant, no passà molta estona fins que en Gawain decidí que necessitava parar i descansar. L'empenta de la fugida s'havia dissipat, les cames li començaren a pesar com si estessin fetes de ferro i la fam li feia cargolar els budells buits.

— Què fas? Per què pares? — li recriminà el dimonió, quan el monjo s'assegué vora un arbre— Tsk, tsk arri somera! No et paris ara, que encara ens queda molt camí!

— Que n'ets de... — contestà en Gawain totalment esgotat— Què no veus que porto massa estona caminant? Necessit menjar quelcom i dormir una estona. Jo no tinc pas un gegant que hem porti a l'espatlla. Ja estem prou lluny del monestir i necessitaré forces per continuar el viatge que ens espera. Aturem-nos, he dit.

— Ay, a vegades me n'oblit de lo fràgils que sou els humans... — digué el dimonió posant els ulls en blanc—

— Pst, portes tot el camí cantant i dient dois. No us deixen parlar a l'infern (o com es digui el lloc d'on provens) o què? — es burlà el monjo — Au va, deixam en pau una estona — sentencià i li foté una queixalada al formatge que acabava de treure del farcell —.

— Bona nit, malsofrit - digué el dimonió estirant-se sobre una branca- vés en compte no se't quedi el formatge a la gola!